Un Lloc Experimental i Experiencial
La Fundació La Posta, com a organització independent afincada a la contemporaneïtat artística, s’ha marcat com a objectiu principal ser un lloc de trobada on l’experimentació i la creació sorgida de la interdisciplinarietat conflueixin en els projectes expositius. Creiem que la forma adequada per aconseguir aquest objectiu passa per prestar una atenció ininterrompuda a les dinàmiques que es generen en aquests àmbits de la col·laboració, fent possible i impulsant idees que tenen a veure amb la tensió creativa generada en aquests límits, ja siguin virtuals, físics o imaginaris. Més enllà del fet de servir com a centre expositiu, entenem que La Posta ha de donar suport a les propostes que se situen en aquest ordre de plantejaments contextualitzant en l’entorn tecnològic hiperconnectat en què ens trobem, i que gràcies a aquesta facilitat per crear “comunitat “sense atendre a raons geogràfiques, els projectes continguts han de generar un diàleg audible i intel·ligible en un moment polític i social confús.
Un altre dels aspectes claus per entendre el mapa de coneixement projectual traçat per la Fundació, és la significació que la ciutat adquireix com a contenidor essencial que permet i activa el diàleg entre art, tecnologia, ciències socials i arquitectura. La ciutat s’estableix com un marc d’actuació multidimensional que genera sinergies capaços de plantejar les qüestions més importants en l’actualitat i en aquest context urbà ens sentim capaços d’aportar alguna cosa al discurs cultural actual com una organització constituïda sense ànim de lucre. Aquesta nova forma de multidimensionalitat emmarcada a la ciutat és, en paraules de Mosquera “una presó sense murs”, i ens recorda que el millor laberint en el món és el desert i que en la major part del segle XXI els artistes han trobat refugi entre els seus espais oblidats.
Amb l’atenció posada en aquest diàleg entre disciplines que tendeix a generar la tensió necessària per a la creació en les nostres metròpolis, i que d’alguna manera defineix i tamisa les identitats dels actors culturals del segle XXI, he esbossat dos projectes expositius que detalle a continuació.
Programació Hivern 2014 – 2015
Abans de detallar les activitats que he planificat per als mesos de desembre 2014 – abril 2015, m’agradaria establir el marc emotiu i experiencial que m’ha portat a desenvolupar-les.
Crec fermament en la capacitat de l’art com a element transformador en qualsevol dels àmbits de la vida, però essencialment del teixit social. Admiro la capacitat que posseeix per vehicular pensaments i sensacions que d’altra manera no serien incorporats ni estructurats com a component estètica i experiencial particular, i que a més permet que nous elements intangibles entren en joc per conformar el fet artístic. Aquesta experiència, quan no reveladora o inspirativa, es revela com un component essencial per al canvi.
Els artistes sempre han tingut un interès per representar l’experiència d’estar en un lloc determinat amb unes condicions socioeconòmiques específiques, però allò que ha canviat en el nostre moment actual és que aquesta idea de representació del local o de reacció davant de determinats assumptes polítics localitzats, ja no pot succeir de forma aïllada i d’esquena a uns interessos més globals. El mite de l’autonomia de l’artista i la seva exempció de la vida quotidiana ha canviat radicalment. Els artistes treballen cada vegada més amb petites comunitats explorant micro-entorns de tradicions visuals formades en aquests llocs i molts dels seus treballs es conformen en el procés de treball conjunt amb els altres i amb les institucions organitzades de la vida quotidiana.
Bàsicament, el concepte d’aquest treball sobre la quotidianitat era un desafiament cap a les tendències estructural-deterministes en teoria social. Prestant atenció a la complicada i recíproca relació entre agència i estructura, les teories sobre la quotidianitat van rebutjar la idea que el canvi només podria ser imposat des de dalt o sostingut únicament per forces externes. El quotidià va esdevenir un concepte per entendre com les estratègies de resistència en el dia a dia no eren necessàriament oposades i els seus beneficis van ser promulgats a través de subtils actes d’implicació i desplaçament. L’esperit de resistència no sempre va des del més enllà o des de dalt, sinó també des de dins.
Aquesta relació entre art, la quotidianitat i la resistència entre equivalents i no entre oposats, m’ha portat a plantejar una sèrie de diàlegs entre artistes que treballen aspectes relacionats amb aquests processos. En un moment social molt compromès, on l’estructura s’afona i el sistema mostra massa ferides obertes, la idea d’una resistència invisible que flueix des dels treballs seleccionats, per a mi serveix com a reactiu de la funció transformadora de l’art. He buscat establir un diàleg entre agents que es mouen en un entorn global però que arriben a resoldre a través dels seus treballs problemes específics. Aquestes “diferències similars” permeten que els treballs aborden perspectives diferents sobre temes comuns generant veus individuals totalment integrades en un projecte conjunt.
He dissenyat aquestes exposicions convidant a dos o tres artistes com a molt, no pensant únicament en l’espai i els seus límits físics sinó anteposant la importància de la senzillesa per fer més efectiu el missatge de resistència invisible, que no passiva.
