El Museu Barda del Desert, que hem tingut l’honor de presentar a Fundació La Posta, a càrrec d’Andrea Beltramo, és un museu a l’aire lliure, on es realitzen obres especialment persades per a aquest lloc i deixant-se influir per les seues característiques, a més residències artístiques i activitats educatives, està ubicat a la regió de l’Alta Vall del Riu Negre, nord-patagonia, Argentina. És troba a prop del lloc on conflueixen els rius Neuquén i Limay per donar lloc al riu Negre. Un riu que, juntament amb el Colorado, una mica més al nord, van constituir durant segles una frontera interior a l’emergent nació argentina. Estem, doncs, en un territori de frontera, en molts sentits, i un paisatge que ens mostra, com un llibre obert, el passat d’Argentina.
Deia Paul Claval, un dels geògrafs culturals de referència, que: “L’observació dels paisatges és suficient per evidenciar els mètodes imaginats pels diferents grups per aconseguir la seua inserció a la natura” (Claval, 1995). Prou temps abans, Masao Adachi, des de la seua experiència cinematogràfica, havia arribat a una conclusió semblant, formulada en la seua teoria del paisatge “fukeiron”, d’acord amb la qual el paisatge és el reflex de les condicions socials i polítiques en què es produeix la nostra existència, “el paisatge reflecteix la imatge del poder de la societat”, unes reflexions que el cineasta va efectuar amb ocasió de la producció de la seua pel·lícula “A.K.A. Serial Killer” (realitzada el 1969, no es va poder estrenar fins al 1975). El paisatge és, doncs, l’empremta de la nostra inserció en el medi per tal de desenvolupar la nostra vida i la de la comunitat a què pertanyem, alhora que reflex del condicionament articulat per la societat en què habitem.
A la imatge, incipient urbanització a Villa Regina, colonitzada majoritàriament per immigrants italians, amb l’indi Comahue al fons (1964). Entre les naus es pot veure el logotip de la companyia petrolífera nacional YPF.
I això és, exactament, el que es pot veure als paisatges de l’Alta Vall del Riu Negre on es troba el Museu Barda del Desert. Es tracta, per utilitzar l’expressió encunyada per Robert Smithson, d’un paisatge entròpic, tal com el va formular el concepte després de les passejades per Passaic, New Jersey (uns passeigs documentats fins i tot amb fotografies al seu treball “Un recorregut pels monuments de Passaic, New Jersei”, del 1967). D’aquests paisatges se’n beneficia el museu per complir la seua funció i al temps que contribueix amb el relat de la seua pròpia existència i de les activitats que desenvolupen els qui participen als seus programes.
Canal dels Milicos, amb abocaments sense depurar.
D’entre els fets que han marcat aquest territori n’hi ha un que sobresurt de manera rellevant, com és l’establiment del particular sistema de reg a principis del segle XX. Es tracta, com assenyala María Cecilia Danieli a “Els orígens ideològics del sistema de regadiu de l’Alta Vall del Riu Negre i Neuquén, Patagonia, Argentina” (publicat a Scripta Nova, la Revista Electrònica de Geografia i Ciències Socials, de la Universitat de Barcelona , núm.2018, d’1 d’agost de 2006), d’una actuació que havia de servir per a la colonització d’aquest territori, fonamentalment amb migrants estrangers, una ampla operació del nou estat argentí sorgit de la independència d’Espanya. Perquè cal tenir en compte que aquest territori mai no va ser efectivament colonitzat pels espanyols. Una colonització que es va dur a terme posteriorment, com a part del procés de construcció de la nació argentina, mitjançant la posada en valor d’aquest territori, que havia d’atreure emigrants i capitals estrangers, a través de l’execució d’un ampli pla de posada en regadiu del que es considerava, dins del pla de construcció nacional, com el desert, espai de bàrbars. En realitat es tracta de terres àrides estepàries poblades per indígenes (fonamentalment d’ètnia maputxe, encara que barrejats amb els gününa kune, als quals prèviament havien assimilat), i gautxos (un grup multiètnic d’origen crioll ―probablement inclogui fins i tot immigrants moriscs― semi nòmada , que subsistia de la venda de bestiar cimarró, amb fama de facinerosos, prenien ramats que després venien a expedicions europees, fonamentalment francesos) i “rotos” (els protagonistes de la dita: “sempre hi ha un trencat per a un descosit”, l’esglaó més baix de estructura social).
En la cultura popular que ha recreat el personatge del “roto” (trencat), fonamentalment a Xile, encara que Maria Cecilia Danieli també ho refereix a Argentina, en el paisatge de la Patagònia; a aquest sempre se l’ha representat com un home. No es coneixia la “rota”. Així que, la primera transgressió de l’obra de Joan Dàvila: “Rota” (1996), va ser representar-ho com una dona. D’altra banda, es tracta d’una representació que pren elements del popular personatge de còmic “Juan Verdejo”, que va popularitzar la revista Topaze des dels anys trenta del segle passat.
Maria Cecilia Danieli relata amb molt de detall les relacions existents entre els plantejaments de les classes dirigents, que no es limiten als capitalistes de Buenos Aires, sinó que inclouen també polítics, militars i eclesiàstics (els quals comptaven amb una influència considerable), i les diferents accions que se succeeixen sobre aquest territori des de finals del segle XIX fins a principis del segle XX, per tal de desplaçar la frontera interior existent en la idea de nació Argentina, més enllà del riu Colorado, incorporant a la nació la Pampa i la Patagònia ―al temps que es creava una altra frontera interior imaginària, la que separaria el gaucho i el trencat dels indígenes―. Es tracta fonamentalment de les obres de regadiu, però també de contenció de les avingudes, davant les crescudes del Riu Negre. Especialment devastadores van ser les inundacions del 1900, que gairebé arruïnen tots els plans que s’estaven desenvolupant sobre aquest territori, a més d’alguna mala decisió adoptada en la projectació i execució de les obres. Unes obres executades fonamentalment per migrants italians. María Cecilia Daniele fixa la seua atenció, fins i tot, en les fórmules jurídiques adoptades per dur a terme tot aquest procés, i com, quan es comença a veure les enormes plusvàlues que estaven generant les obres en curs, l’Estat opta per l’adquisició d’alguns de els terrenys (alguns parlen de nacionalització), amb el desallotjament dels seus ocupants (els agricultors migrants vinguts d’Europa), fins i tot algun personatge que podríem enquadrar entre les classes dirigents, com és el cas del R. P. Alejandro Stefenelli, fundador de l’escola de agricultura, partidari de la convivència amb els indígenes, en lloc del seu desallotjament, el qual podia resultar molest als plantejaments que s’estaven obrint pas a la capital, dominats pel pensament de Domingo Faustino Sarmiento (polític, escriptor, docent, periodista, militar i estadista argentí, qui ocuparia la presidència entre 1868 i 1874), el qual concebia els indígenes com una no societat, salvatges, de manera que només hi cabia el seu sotmetiment o l’extermini.
Quadrilla de treballadors dels canals de reg formada per immigrants italians de la regió de la Toscana, el 1924. Entre altres: Luigi Fedi, Gargino Gargini, Francesco Mungai, Bruneto Bonachi. Alguns van poder ser desallotjats amb la nacionalització de terres decretada per l’Estat argentí.
L’autora que citem qualifica el seu treball com de “història intel·lectual”, però la veritat és que, tenint en compte que fixa la seua atenció en els processos de transformació del territori i els objectes que aquest procés genera, i no només els canals de reg, sinó que fixa la seua atenció també en els dics reguladors, per fer front a les avingudes del riu, la implantació de les colònies, la configuració de las “chacras” (l’específic model de producció, en què els cultius no creixen aïllats, sinó que ho fan “associats”, complementant-se els uns amb els altres), estem davant d’un treball que cal qualificar de geografia cultural.
Las “chacras” són les unitats d’explotació agrícoles, normalment de caràcter associatiu, amb una empremta al territori fàcilment identificable.
Maputxes actualment en accions de reivindicació d’una posició a la societat argentina d’hui, l’articulació de la qual s’ha de produir necessàriament mitjançant el reconeixement de drets, que és la cultura política i jurídica en què ens trobem.
Dins la geografia cultural té una importància considerable l’apartat dedicat a la geologia i la peleontologia, perquè ens ajuda a comprendre que les coses no sempre van ser com les veiem ara, sinó que les coses evolucionen, hi ha canvis, alguns d’ells de tanta magnitud com el que va suposar la desaparició dels dinosaures de la faç de la terra.
Museu Paleontològic Municipal Ernesto Bachmann, a Neuquen, la ciutat més poblada de la Patagònia i capital d’una àrea metropolitana creixent.
Tot i això, l’element que domina el paisatge de l’Alta Vall és el riu Negre, el qual té una amplària variable que va des dels 5 quilòmetres fins als 25 quilòmetres a Choele Choel. En realitat, es tracta d’un llit fruit de desbordaments periòdics, ple d’illes fluvials (alguna tan gran com Choele Choel, dins la qual es troba la ciutat de Luis Beltran, de 5.600 habitants), i abundants meandres que configuren un territori amb un terra d’al·luvió constituït per sediments que ha donat lloc a unes terres enormement fèrtils.
Meandres abandonats o braços morts a la conca del riu Negre.
Nens prenent el bany al riu Negre, antigament conegut com el riu dels salzes, per l’enorme quantitat de salzes ploraners que hi ha a la vora.
A dalt de la pantalla d’aquest post es pot veure un documental sobre el sistema de reg de l’Alt Valle del Río Negro, de l’any 1926, que ha estat fet públic per nitratoargentino.org, un projecte del Museu del Cinema Pablo Ducrós Hicken, Buenos Aires . Amb llicència creative commons (reutilització permesa).
Aprendre de la pedra. Presentació del Museu Barda del Desert (Norpatagonia)