L’art del territori, en la tradició de la conservació dels béns d’interès cultural

Es pot veure ara a la Fundació La Posta l’exposició “Operar al voltant del desplaçament”, amb treballs d’Anaïs Florin (“L’Horta, ni oblit ni perdó”) i Francisco Navarrete Sitja (“La teua matèria és la confluència de totes les coses”), una exposició organitzada per LABi en el marc de l’acord de col·laboració subscrit amb el Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València.

Es tracta de dos treballs que coincideixen en abordar la problemàtica de territoris en els quals la població resident ha estat desplaçada o es troba en procés de desplaçament, a conseqüència de l’adopció de mesures de diferent índole (la construcció d’una presa o el desenvolupament edificatori i per a activitats logístiques), encara que emprant metodologies i formats diferents que donen lloc a resultats diversos, però animats per un mateix pathos.

És aquesta preocupació per la població resident en el territori, que no apareix en les imatges perquè ha estat o està sent desplaçada, la seva absència, és el que marca aquests paisatges, així com la presa de partit a favor de la seva reivindicació a favor de la conservació d’aquests territoris tal com eren abans de les intervencions que els han desplaçat.

La presa de partit a favor d’aquesta reivindicació com a part de l’obra artística, potser necessite d’una xicoteta explicació. Es planteja aquesta necessitat, sobretot a partir que en alguns fòrums s’ha titllat aquest tipus d’implicació artística com d’estetització de les lluites socials fins i tot orientada a la seva desactivació. Res més lluny de la realitat. Històricament constatem com la presència d’artistes, fins i tot en la primera línia de certes reivindicacions socials, en particular aquelles que tenen a veure amb el territori i la seva conservació, no només no constitueixen un additament que pugua ser qualificat per algun com superflu (o fins i tot contrari), sinó que constitueixen el seu motor, sinó principal sí un complement necessari. En aquest sentit, no estarà de més recordar que les primeres disposicions legals que van tenir per objecte la protecció i conservació de determinats espais i territoris, tenen el seu origen precisament en l’àmbit de les Belles Arts. És el cas de la Llei del Patrimoni Històric Espanyol de 1985, que a més dels Monuments, que han centrat tradicionalment la preocupació d’especialistes i públic en general, es refereix també al fet que constitueix objecte de la seva preocupació i protecció els Llocs Històrics. Es defineixen en la Llei els Llocs Històrics com “el lloc o paratge natural vinculat a esdeveniments o records del passat, a tradicions populars, creacions culturals o de la naturalesa i a obres de l’home, que posseeixen valor històric, etnològic, paleontològic o antropològic”. Es tracta de la incorporació d’un concepte aliè a l’arquitectura, que és l’àmbit de coneixement que havia controlat tradicionalment l’acció sobre el patrimoni cultural, donant-se accés ara a la participació social més àmplia. En relació amb això les lleis de protecció de la natura ―amb una acusada tendència a la creació de reserves per a la recerca―, no han millorat la protecció d’aquest tipus de territoris els valors dels quals són indissociables del seu poblament. Sí que ho han fet les normes sobre protecció del paisatge, arran del Conveni Europeu del Paisatge promogut pel Consell d’Europa, fet a Florència el 2000, que han suposat, de manera molt destacada, el reconeixement del valor dels processos de participació en la definició dels béns a protegir i la manera de fer-ho.

L’art del territori present a la mostra que s’exhibeix a la Fundació La Posta (res a veure amb el land art de tradició anglosaxona), està fortament imbricat en els processos socials i polítics que s’estan desenvolupant en aquests territoris, en eixe sentit, res a veure amb els plantejaments estètics del Moviment Modern i el seu estranyament respecte de l’entorn, del que el Col·legi d’Arquitecte a la ciutat de València és un exemple paradigmàtic. De manera que la pràctica artística desplegada per Anaïs Florin i Francisco Navarrate Sitja, en relació amb la protecció i conservació dels territoris als quals es refereixen i als valors que enclouen, no només no constitueix un additament superflu o contrari ―en interpretacions extremes― als objectius de les lluites socials que s’estan desenvolupant, sinó que ans al contrari constitueixen un dels nervis vertebradors més sòlid amb què compten de cara a una futura consolidació dels èxits aconseguits, i la seva formalització en un pla que permeta la preservació i protecció d’aquests territoris de la voraç rapinya dels nous espoliadors.

El que s’ha dit es podria estendre a l’art sociològic, sobre el qual sol pesar idèntics prejudicis, però a l’art sociològic ja ens hem referit en una altra entrada d’aquest web [veure ací].

D’altra banda, la confluència en la mateixa exposició d’aquests treballs sobre el territori d’Anaïs Florin i Francisco Navarrete Sitja ve a reforçar una de les idees que dominen aquesta edició de LABi (Laboratori de Pensament, Creació i Difusió de la Imatge), de posada de manifest d’una persistència en els llaços en l’àmbit fotogràfic entre Xile i València #FOTOGRAFIACHILEValencia