La suposada neutralitat dels coneixements geogràfics ha demostrat en el millor dels casos ser una ficció enganyosa, i en el pitjor un complet frau. Els coneixements geogràfics sempre tenen un fort contingut ideològic interioritzat. En les seves formes científiques (i predominantment positivistes), els fenòmens naturals i socials es presenten objectivament com a coses, subjectes a manipulació, gestió i explotació per part de les forces dominants del capital i de l’Estat.
Espais del capital, Cap a una geografia crítica, David Harvey.
Text de Sonia Fernández Pan per Hamaca.
Els efectes de la modernitat encara perviuen en la nostra època. Actualment gran part de les pràctiques artístiques centren la seva activitat en diverses investigacions que reclamen una revisió més que necessària per a un projecte holístic que ja no es percep tan positiu com abans. La modernitat ha deixat de ser aquell mirall nostàlgic en què buscar un reflex que ella mateixa no va poder tornar al seu moment. Entre aquests efectes del projecte modern, un dels que més vigència posseeix és la divisió binària entre natura i cultura. Una segmentació que es revela com una de les tantes ficcions d’un coneixement humà que, si bé necessita l’abstracció dels compartiments estancs que organitzen cadascuna de les seves disciplines, no es pot entendre sense una estreta vinculació entre cultura i natura. És més, la frontera establerta per la modernitat entre les dues esferes és gairebé una entelèquia que, a dia d’avui, està veient deteriorar també la capa de neutralitat que l’ha acompanyat al llarg del segle XX. Els defectes de la raó moderna, però, perduren en el nostre present.
El treball de Regina de Miguel (Màlaga, 1977) no és aliè a aquesta revisió dels efectes del projecte modern en la nostra contemporaneïtat, centrant-se en l’anàlisi de diferents sabers produïts pel coneixement científic des d’una actitud que uneix dos termes aparentment oposats: la fascinació crítica. Actitud que incorpora una interpel·lació estètica cap a aquesta proliferació de sabers que cal extreure del simulacre d’autonomia amb què han estat construïts històricament sota interessos concrets. El coneixement no és una cosa externa al que els individus accedeixen. És un mecanisme de producció de món i de subjectivitat provocat pel solapament de nombroses interferències, algunes de les quals practiquen una invisibilitat estratègica.
Extracte de El coneixement mai ve sol, 2013
El coneixement mai ve sol, de Regina de Miguel, és un treball audiovisual que demostra com l’híbrid és una qualitat constitutiva d’un coneixement la producció de la qual tampoc és imparcial o autònoma. Subjecte a determinats condicionants geopolítics i socioeconòmics, el coneixement és una eina de poder que, al seu torn deriva del poder. Enfront d’altres àrees de coneixement que porten implícits processos d’autocrítica i que són conscients de la seva dimensió política a la societat, les disciplines científiques han construït els seus relats amb una independència que, a més de salvaguardar una il·lusió d’autonomia pel que fa a la realitat que les dóna suport i impulsa, han aconseguit excloure del seu camp de recepció crítica a tots aquells que no són científics professionals. Es podria dir que, a l’hora de relacionar-nos amb la ciència des d’un fora, no tenim encara el dret a un diletantisme crític. Davant d’un tipus de pràctica artística que només funciona com a hoste del coneixement científic, el treball de Regina de Miguel proposa un nou model de relació amb la disciplina científica a través de l’art: el de l’artista que, sortint de la seva zona de confort per transitar per àmbits que en un principi li són aliens, aconsegueix interrompre les línia divisòria entre espais epistemològics. I convertir el outsider en aquell diletant legítim que la ciència no posseeix encara.
Prenent com a focus d’estudi una zona molt concreta de la geografia, el Desert d’Atacama, aquest assaig visual construeix un relat en el qual es creuen diferents sabers localitzats en un dels territoris més extraordinaris del món. Les condicions extremes de tot territori desèrtic, que impossibiliten la seva habitabilitat i la proliferació de formes de vida, ajuden a una concepció del mateix apartada del món. Com si els deserts no transportessin si totes les problemàtiques d’aquells altres territoris que sí es relacionen explícitament amb la nostra arquitectura social. Sota els ressons del anacrònic paradigma binari, el desert pertany a la naturalesa mentre que nosaltres pertanyem a la cultura.
Com demostra Regina de Miguel amb aquest assaig audiovisual no només certes concepcions sobre el coneixement s’estan quedant obsoletes. També la pròpia noció de l’artista com aquell professional que treballa individualment en l’àmbit de la (re)presentació. El coneixement mai ve sol és un exemple de l’intercanvi de rols per part d’un artista que, abans d’arribar a una conclusió estètica, s’apropia de les funcions i les metodologies d’altres disciplines. Aquest projecte no es pot entendre sense el procés previ d’investigació per part de l’artista qui, recorrent diverses localitzacions de la part nord del desert d’Atacama, enllaça diferents punts per a una cartografia dels sabers específics que aquest territori posseeix i produeix. El desert més àrid del món és un espai de conflicte que porta inscrita la història de Xile i totes les seves ruptures polítiques des de la conquesta espanyola. També una zona geogràfica que les seves elevades condicions de visibilitat atmosfèrica s’han convertit en una comporta d’accés a l’univers mitjançant la investigació astrofísica i cosmològica.
Cel estrellat des de Atacama en timelapse
Així com en l’univers està continguda tota la informació del nostre passat, a Atacama està oculta la informació del passat d’algunes comunitats indígenes de Xile, comunitats que no tenen interès en el seu propi patrimoni. Aquest patrimoni, que podria ser restaurat pels arqueòlegs, roman en la possibilitat quan l’arqueologia es preocupa més pel seu caràcter científic que pel seu potencial polític. Alhora, algunes parts del nord d’Atacama amb prou feines han estat explorades, descrites o documentades. La condició nòmada dels seus pobles ha fet que l’entrada de la indústria fos tardana i instrumental, obrint camins que a posteriori han revelat que el desert ha estat capaç de generar noves formes de vida amb tipologies de plantes desconegudes fins ara. La construcció de l’Observatori Astronòmic de Paranal (ESO) converteix Atacama en un territori internacional dins del qual la cota xilena és menor que la d’altres països i on la investigació astrofísica, en mirar a l’espai, s’aïlla del lloc que permet el seu desenvolupament. L’estudi de la matèria fosca, la creació d’una cartografia de l’univers mitjançant l’ús de lents gravitacionals i la producció de simulacres de l’univers constitueixen alguns dels principals focus d’acció de l’observatori de Paranal. Si bé la nostra aproximació a l’univers passa indefectiblement pel coneixement científic, hi ha -també dins Atacama- altres formes de saber sobre l’univers que no passen per la institució científica. El coneixement de la comunitat Mapuche és un d’ells, una societat en conflicte amb un estat (el xilè) que s’ha apropiat dels seus llocs sagrats.
El Coneixement mai ve sol construeix un relat híbrid de sabers solapats que, tanmateix, es desenvolupen amb aparent independència en la geografia del desert d’Atacama. Formes de coneixement que estan subjectes a un paisatge que marca el desenvolupament del treball d’arqueòlegs, historiadors, enginyers, astrofísics o cosmòlegs. L’encreuament explícit que es dóna entre passat, present i futur en Atacama converteix allò específic d’aquest territori en un paradigma extraordinari a l’hora d’analitzar la connexió entre coneixement, política i context que travessa la producció dels relats i la construcció de veritat vinculada al saber. El mapa d’Atacama que proposa Regina de Miguel no és una representació geogràfica o la presentació epistemològica d’un lloc concret: és la recerca d’una actitud general per entendre, des anàlisi més profunds, que les esferes aïllades del coneixement humà són una construcció cultural i històrica que atenen uns interessos que sovint les transcendeixen.
Comentaris d’un visitant de l’exposició
