1
A partir de l’edició de 2015 de les III jornades de “Cinema per vindre”, l’equip d’aquest projecte va desenvolupar un procés de seguiment amb espectadors i espectadores que van participar en les projeccions, les xerrades i els tallers d’aquest any. Aquest procés col·laboratiu ha possibilitat la realització d’una sèrie de peces fílmiques que han estat exposades a la Fundació La Posta, dins el marc del projecte “En els límits” (maig i juny del 2015).
D’aquesta manera, “En els límits (2a part): Públics per vindre” ha exposat, durant tot el mes de juny, treballs realitzats pel públic de “Cinema per vindre”. O més aviat pels diversos públics. El públic és plural com ho és el propi espai públic, i en aquesta exposició s’ha visibilitzat la pràctica de públics diversament relacionats amb el cinema contemporani, públics plurals i diversos que han convergit i s’han trobat en les diverses propostes de “Cinema per vindre”.
Publicar, fer alguna cosa pública, és alhora donar públic accés a determinats continguts i fabricar l’esfera pública que els fa accessibles. Publicar és fer públic, encara que sigui des d’una iniciativa privada. La convergència de projectes entre “Cinema per vindre” i la Fundació La Posta troba el seu ancoratge en aquesta atenció als públics com a productors reals o potencials, i a la generació de contextos innovadors de recepció per a l’experiència cinematogràfica contemporània. Fer públic avui és, també, construir els llocs i els temps per als públics del cinema que està per vindre.
Les preguntes epistemològiques del nostre projecte serien: per a qui?, i també per a què? es fa cinema hui (Villasante, 2006). Per a què i per a qui es desenvolupa un procés social concret al voltant del cinema? En paral·lel a aquestes qüestions sorgeixen les preguntes metodològiques: qui? fa cinema avui, i com? El procés de “Públics per vindre” és una aproximació als diferents públics, creadors o no, potencials o de facto, a partir d’obres i processos fílmics realitzats per espectadors de les jornades de “Cinema per vindre”. És també un procés soci-cinematogràfic d’aproximació a l’espai públic contemporani, una esfera comuna que es construeix de la mateixa manera que els públics que el componen.
2
Els públics, és sabut, es construeixen. Els públics es configuren a partir de diverses estratègies d’educació, de publicitat, de màrqueting, de monopolis de distribució o d’aquesta ciència de l’Estat anomenada estadística (Ibáñez, 2014). En un moment de privatització galopant de la cosa pública com el que vivim, en “Públics per vindre” ens preguntem si una acció coordinada d’una diversitat de públics que s’organitzen per construir els seus propis espais de visibilitat, de producció i de circulació no podria aportar maneres innovadors de construcció col·lectiva d’espai públic.
En comptes d’anar de la producció cultural instituïda cap a la captura i configuració de “noves audiències”, invertir els termes i desenvolupar una pràctica en la qual “fer públic” parteixi de la pròpia iniciativa dels públics. Pot ocórrer llavors que siguin els propis públics els qui, organitzant una producció i distribució singulars, aconsegueixin construir noves formes de producció fílmica i instituir, així, aquelles parcel·les d’esfera pública (no estatal) que el cinematògraf és encara capaç de configurar.
Aquesta és l’aposta de “Públics per vindre”: partir de la creació d’una petita comunitat vinculada al cinema contemporani per generar des d’ella una major pluralitat de participació en els imaginaris fílmics. Es tracta d’una investigació i d’una pràctica col·lectiva, o més aviat d’una investigació des de la pràctica col·lectiva al voltant de les noves possibilitats per fer públic. Pretenem connectar-nos així a totes aquelles pràctiques artístiques que “inventen nous processos col·lectius fabricant comunitats experimentals“, com diria Reinaldo Laddaga (2010), conjunts d’acció que treballen per “transformar estats de coses locals“.
Partim d’espectadors i espectadores que esdevenen productors i productores de les seves pròpies obres, i que participen amb això en una construcció col·lectiva de comunitat i d’espais del comú. En el pensament contemporani, la dicotomia entre el que és públic i el que és privat s’està desplaçant, cada vegada amb més potència, cap a una reflexió sobre el comú. “Públics per vindre” ha pretès inserir-se en aquest desplaçament, i per això ha buscat habilitar eines que activin el debat i experimentar des de la pràctica fílmica quin pot ser el paper dels públics de cinema en els nous espais i temps del comú.
Per Dardot i Laval, autors de Comú (2015): “els comuns no són “produïts”, sinó “instituïts“. (…) Un comú no és una “cosa”, tot i que sigui relatiu a una cosa, sinó el llaç viu entre una cosa, un objecte o un lloc i l’activitat del col·lectiu que es fa càrrec d’ella, la manté i la cuida . El comú només pot instituir-se com allò inapropiable“.
Davant la desaparició progressiva de l’espai públic, la producció de subjectivitat pròpia del cinematogràfic i la seva capacitat per construir públics i col·lectius de pràctica poden presentar-se com elements actius en la reapropiació de la cosa pública, entenent el públic no ja com a propietat de gestió estatal o com fi en si mateix, sinó com a mitjà d’institució del comú.
3
Tota l’exposició de “En els límits” (la segona part de la qual ha estat “Públics per vindre”) ha estat concebuda com una experiència multipantalla (diversos monitors actius alhora i diverses projeccions simultànies), amb diversos modes de recepció possibles convivint en un mateix espai. Aquest espai de recepció s’aproxima molt, així, a l’espai quotidià contemporani de relació amb les imatges, l’espai multipantalla com locus hegemònic de la nostra actualitat.
“Públics per vindre” ha pogut ser un espai comú en aquest sentit. Però a més, en desenvolupar processos de conversió de públics comuns (no especialitzats) en artífexs de cinema (i un cinema de cap manera convencional) s’han pogut qüestionar també els dispositius que, al cinema contemporani, produeixen exclusió.
Les lògiques de la desigualtat i de l’exclusió constitueixen esculls molt ardus per a una institució pràctica del comú (Sousa Santos, 2011). Per això resulta interessant (i probablement decisiu) qüestionar-se la “competència” cinematogràfica. Qui és competent com a espectador dels cinemes contemporanis no convencionals? Qui és competent per realitzar-lo? Quines institucions determinen el repartiment de les competències? Qui competeix en aquest entramat de qüestions?
Fora de qualsevol context competitiu, en “Públics per vindre” cineastes i no cineastes, artistes i no artistes han dialogat i han estat exhibits al mateix nivell, en una dimensió d’igualtat (o més aviat horitzontalitat) i de reciprocitat. S’ha temptat així la configuració pràctica d’un espai dialògic: espai de convivència i de diàleg entre esferes en principi separades, en el qual fos possible pensar la distància (dia) pròpiament cinematogràfica que deriva de les seves condicions de producció i recepció contemporànies, activant al mateix temps una reflexió col·lectiva sobre les lògiques fílmiques excloents i els seus dispositius (les seves pràctiques concretes de producció, recepció i circulació).
Aquesta configuració ha derivat d’un procés col·laboratiu instituït a través d’un diàleg obert i múltiple. En el mateix espai-temps de l’exposició es van anar realitzant una sèrie de reunions de treball del col·lectiu de “Públics per vindre” per configurar la pròpia exposició i pensar en cadascuna de les activitats a realitzar. D’aquest treball col·laboratiu va sorgir una primera decisió: canviar la noció de “inauguració” per una proposta de reunió, en la qual es convidava a la gent visitant a participar en un debat obert sobre les qüestions en joc en tot el procés.
L’exposició es va dividir, al llarg del mes de juny de 2015, en dues tandes, donada la gran quantitat de peces fílmiques que s’havien reunit i produït específicament. Per a “inaugurar” la segona tanda de projeccions múltiples, va tornar a canviar-se el format d’invitació als públics externs. Es va optar aquesta vegada per habilitar un dispositiu participatiu en el qual, a través de tres qüestions (què espera el públic?, què fa el públic?, què pot el públic?) La gent pogués fer les seues aportacions mitjançant uns “post-it” que es van anar acumulant a la vidriera lateral que limita l’interior i l’exterior de La Posta.
Dins d’una institució com La Posta (una de les definicions és la qual és la de “Institució privada amb vocació de servei públic”), s’ha pretès llavors configurar un espai dialògic multiplicat, a través de processos col·laboratius de multiplicació de públics participants que, reunits i situats en un espai-temps compartit, han pogut fer confusa i borrosa la frontera entre allò públic i allò privat, construint col·lectivament una possibilitat d’institució pràctica del comú.
L’últim element d’aquests processos dialògics ha estat la nostra col·laboració amb l’Editorial Concreta. Aquesta plataforma de reflexió contemporània sobre la imatge és, com escrivia Nuria Enguita (2012) en el seu editorial al primer número de la revista, una tasca de publicació que es fa “des d’un lloc precís, una comunitat marcada durant els darrers quinze anys per la desaparició sistemàtica de la infraestructura cultural dedicada a les arts plàstiques i visuals “.
La convergència de les iniciatives de la Fundació La Posta i “Cinema per vindre” amb l’Editorial Concreta en l’àmbit de “En els límits” és, per tant, una altra experiència pràctica simptomàtica d’aquests processos de reflexió i acció al voltant de les imatges, la comunitat i del comú.
La nostra col·laboració amb Concreta cristal·litzà en dos esdeveniments. En primer lloc, l’organització d’un “especial Pedro Costa” a la Filmoteca de València (el dijous 4 de juny), amb la presència del gran cineasta portuguès i la projecció de la seva última pel·lícula, Cavalo Dinheiro (2014). I d’altra banda la presentació el dia 12 del mateix mes, a la seu de la Fundació La Posta, de la revista Concreta 05 i del llibre “Martinete de las Calles“, d’Isaías Griñolo, qu’incloguè la projecció de “La Fiera de Sevilla“, vídeo de Griñolo amb la col·laboració de el Niño d’Elx.
Espai dialògic multiplicat, dèiem. En primer lloc diàleg entre la diversitat de públics convertits en realitzadors, que han configurat com a col·lectiu de col·laboració i comunitat de participació tots els detalls de la seva pròpia exposició. Però també diàleg de cada persona implicada amb les obres exposades, diàleg entre les pròpies obres i, finalment, diàleg amb la resta de públics que s’han acostat a les diverses propostes de trobada i participació que s’han anat generant al llarg de l’exposició. Diàleg, finalment, amb les projeccions i els debats organitzats al costat de l’Editorial Concreta i en les jornades de 2015 de “Cinema per vindre”.
4
Per a tot això, l’exposició va ser configurada com a límit o frontera entre l’espai privat (l’interior de la Fundació La Posta) i l’espai públic (aquest mateix interior convertit en experiència pública). El temps en què espai privat i espai públic es van confondre durant l’exposició va generar l’emergència local, situada d’un espai-temps comú, compartit, quotidià, per a una experiència fílmica col·lectiva.
El mateix espai de la Fundació La Posta es presta molt bé a aquesta transformació. És un cub blanc, però no és una galeria ni un museu. Què és llavors? El local té a més una configuració de disseny transformable, i una promiscuïtat espacial molt rica entre l’interior i l’exterior (dos de la seva costats són àmplies vidrieres), o sigui entre l’espai privat (interior) i l’espai públic (exterior). Cada vegada que en “Públics per vindre” es van generar trobades de persones en aquest espai, allò públic i allò privat van perdre les seves delimitacions i va emergir, breument, l’efímera institució d’un espai potencial del comú.
A la segona tanda de treballs exposats en “Públics per vindre”, per exemple, es va transformar l’espai extraient una pestanya lateral que conté una àmplia prestatgeria de vinticuatre caselles. Aquesta prestatgeria mòbil es va disposar llavors enfrontada a la porta-vidriera d’entrada al local de La Posta, i en cadascuna de les vinticuatre caselles es van exposar les fotografies que Mario Zamora (membre del col·lectiu de “Públics per vindre”) havia realitzat en la “reunió” que va donar inici a la primera tanda de treballs exposats a “Públics per vindre”.
Amb el nom de “Perfils públics”, aquesta obra fotogràfica mostrava imatges fixes de persones que s’havien mantingut en el llindar del local durant el primer esdeveniment, vianants que havien dirigit les seves mirades més o menys fugaces a l’interior de l’espai de La Posta des d’un dels seus límits exteriors (la porta-vidriera). Un públic potencial i efímer va passar a convertir-se, així, en part de la mateixa exposició de “Públics per vindre”. I encara que les seves imatges eren fixes, col·lectivament es mostraven formant un conjunt en la prestatgeria de 24 marcs que estava en posició frontal respecte a la porta-vidriera (24 imatges que componen un segon en el medi fílmic analògic).
D’aquesta manera, aquesta públic potencial inclòs en el procés dirigia ara la seva mirada en el sentit contrari en què van ser captades les seves mirades inicials (llavors de fora a dins i aquest cop de l’interior a l’exterior del local). És a dir, que la seva mirada estava dirigida ara als públics que estaven per vindre, que vindrien de fet a estar en aquell mateix llindar entre interior i exterior, i fins i tot a travessar-lo.
Encara que com deia Ángel González, “li diuen l’avenir perquè mai ve“, la veritat és que nous públics van vindre a trobar-se en la següent fase de l’exposició (la més concorreguda, de fet, de tot el procés). Entre aquests públics que es van acostar a la següent proposta de “Públics per vindre”, aquells i aquelles que van voler travessar aquest llindar van poder, a més, incloure’s també en el procés. La gent assistent podia optar per participar amb les seves aportacions escrites en respondre a les qüestions exposades en l’altre llindar (la vidriera lateral) del local de la Posta: “Què espera el públic?”, “què fa el públic?”, “què pot el públic?”.
Esdeveniments, emergències, multiplicacions, processos, mons possibles. Tot això va crear, per cert, certa confusió sobre el que és realment aquest lloc (la Fundació La Posta), i sobre la naturalesa del que allà esdevenia durant aquests mesos d’exposició de “En els límits”. Confusió inicial que genera certa inquietud quan tracta de aprehendre’s segons els codis normatius i convencionals de l’art, però que constitueix una potència de transformació real d’aquests codis en aquest laboratori d’investigació en art contemporani que és, de fet, la Fundació La Posta.
I és que el cub blanc (el lloc per excel·lència de l’art contemporani), quan pertany a una institució privada, sol ser un lloc gairebé sempre buit, que pràcticament només s’ocupa en els actes protocol·laris d’inauguració. Durant els dos mesos que va durar el projecte “En els límits”, l’espai transformable de la Fundació La Posta es va ocupar, tanmateix, en repetides ocasions (reunions de grups de treball, trobades, seminaris, cites diverses de començament de cadascuna de les exposicions) fent que el cub blanc es convertís en el lloc de l’esdeveniment; que s’omplís fins i tot de gran quantitat de gent aliena, en principi, a l’art o al cinema contemporanis.
Com deia Hito Steyerl (2015): “Actualment, les pel·lícules polítiques ja no es mostren en fàbriques. Es mostren al museu o a la galeria: en l’espai de l’art. És a dir, en qualsevol tipus de cub blanc“.
Què públics han conviscut, doncs, en aquests esdeveniments reiterats de “En els límits” i de “Públics per vindre”? Artistes, cineastes, públics convertits en cineastes, gent que feia el seu primer treball amb una càmera i, també, el que Nancy Fraser (2013) anomena “contra-públics subalterns“: gent comú que entrava per primera vegada a un cub blanc, que no sabia si més no el que “cub blanc” significa i que, a més, tenia per primera vegada una relació directa amb l’art o el cinema contemporanis.
Gent comuna, persones qualsevol, públics per vindre.
Miguel Ángel Baixauli i Sònia Martínez
___________________________
BIBLIOGRAFIA i referències citades:
DARDOT, Pierre i LAVAL, Christian (2015): Común. Ensayo sobre la revolución en el siglo XXI, Ed. Gedisa, Barcelona. Veure l’entrevista a Pierre Dardot i Christian Laval realitzada per Marta Malo i Débora Àvila i publicada en Interferencias, el bloc d’Amador Fernández-Savater en diario.es.
ENGUITA, Nuria (2012): Editorial Revista Concreta 00, Editorial CONCRETA, Valencia, tardor 2012.
FRASER, Nancy (2013): “La justicia mundial y la renovación de la teoría crítica”, en VVAA, Pensar desde la izquierda, Errata naturae editores, 2ª edición, Madrid.
IBÁNEZ, Jesús (2014): Por una sociología de la vida cotidiana, Siglo XXI Editores, 4ª edición, Madrid.
LADDAGA, Reinaldo (2010): Estética de la emergencia. La formación de otra cultura de las artes, Adriana Hidalgo Editora, Buenos Aires.
SOUSA SANTOS, Boaventura de (2001): El milenio huérfano. Ensayos para una nueva cultura política, Ed. Trotta, segunda edición, ILSA, Bogotá, 2005.
STEYERL, Hito (2015): “¿Es el museo una fábrica?”, en Los condenados de la pantalla, Caja Negra Editora, Buenos Aires.
VILLASANTE, Tomás R. (2006): Desbordes creativos. Estilos y estrategias para la transformación social, Los libros de la Catarata, Madrid.
