Trames feministes, exposició de Labi 2019 (Laboratori de pensament, creació i difusió de la imatge), un projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb la Fundació La Posta, Centre d’Investigació de la Imatge , busca generar una reflexió al voltant de les diverses propostes en l’art tèxtil i les seus múltiples vincles amb les dones artistes i/o artesanes. Per a això reuneix peces de les creadores Teresa Lanceta, Bia Sants, Miriam Martínez Guirao, el projecte artístic col·lectiu CraftCabanyal, Anabel Mateo i Jessica Espinoza.
Mitjançant el procés deconstructiu de les trames que conformen l’episteme moderna*, les dones artistes van estar brodant, teixint i canviant el nom la seua pròpia identitat històrica amb les propostes de la teoria feminista i els estudis de gènere, que van tenir una major visibilitat a partir de la segona onada del moviment feminista als anys 70. va ser així com mitjançant la reapropiació de les tècniques tèxtils, que convencionalment estereotipaban a les dones, es posicionen des de alló crític per a emplaçar també la construcció d’obra, en contraposició als sabers oficials o a les tècniques clàssiques del que acadèmic. Un exemple notable és l’emblemàtica obra The Dinner Party, de l’artista Judy Chicago, exhibida al San Francisco Museum of Art el 1979, en la qual mitjançant una instal·lació amb tèxtils homenatjava dones rellevants en l’àmbit cultural i intel·lectual d’occident, contribuint així a un necessari reconeixement de la genealogia històrica femenina.
Durant segles, les tasques tèxtils han estat realitzades principalment per dones i s’han relacionat amb l’àmbit d’allò domèstic, esdevenint en una històrica invisibilització que relegava aquesta tècnica de les arts oficials. El seu model d’aprenentatge, en la majoria dels casos sense una educació formal, i basada en la transmissió oral, travessa cultures i cosmovisions, subvertint l’estructura validada de coneixements així com les fronteres, estenent-se d’occident a orient i de nord a sud. Igualment, la seua manera de producció excedeix les nocions convencionals de les arts com la d’autoria, que moltes vegades queda diluïda en l’anonimat i, altres vegades, és compartida, al realitzar-se de manera comunitària.
Ens trobem davant categories que estableixen asimetries de poder, prestigi social i reconeixement, així com altres criteris estètics que pretenem qüestionar, revelant la tensió existent entre els oficis menysvalorats considerats més aviat decoratius, davant de l’Art, amb les sevues obres consistents i reflexives. Així, proposem indagar en les ordits de les convencions i les jerarquies de l’acte creatiu, més enllà de les arts i dels que les produeixen.
En Trames feministes hem reunit treballs de dones artistes i creadores que filen lectures amb agulles, fibres i teles, tant a nivell tècnic com simbòlic, que ens narren experiències des d’alló privat i íntim com la sanació, la contenció, la llar, per expandir-se al públic i la necessitat de relacionar-nos amb la naturalesa i tramar xarxes amb altres persones mitjançant processos de costura col·lectiva.
Estem davant d’obres que ens parlen de l’acte de filar, cosir, teixir, sargir i parchar, també amb altes dimensions metafòriques o poètiques. Un gest de reparació de ferides com enuncia Teresa Lanceta, destacada artista espanyola, en la seua obra Sud (2004), de la sèrie Pintures cosides. Per altra banda, en L’espera i El passatge (2001) Bia Sants, artista brasilera radicada a València, aborda l’espai de alló que és domèstic com a matriu primigènia i la possibilitat d’una connexió amb l’espiritualitat. Una presa de consciència cap a la psicologia ambiental i els possibles trastorns per absència de vegetació s’inscriuen i broden en la peça tèxtil Bogeria natural (2015) i de vídeo Solastalgia futura (2017) de Miriam Martínez Guirao, artista visual originària d’Elx. La peça El Cabanyal punt a punt. Diferents mirades il·lustrades (2014), del projecte artístic col·lectiu CraftCabanyal ens remet a la força que conté la producció comunitària i la possibilitat de reunir persones de diverses edats mitjançant un tèxtil social que es torna en un arxiu activista i de denúncia. Mentre que la llar com a refugi i el desplaçament del dibuix al tèxtil són presents a Sense títol (2017) d’Anabel Mateo. I finalment, en Caricas (2014), de Jessica Espinoza, artista xilena resident a Barcelona, s’invoca el poder de curar i la força davant l’adversitat de les dones rurals llatinoamericanes.
En definitiva, l’exposició Trames feministes pretén examinar els mecanismes de poder que instaura jerarquies sobre les arts i els oficis, en què també s’imposa una categorització dels rols establerts sobre allò femení i allò masculí.
De forma complementària a l’exposició, es planteja la instal·lació efímera Inquire project d’Eva Viera, a les parets exteriors de La Posta. Es tracta d’una sèrie de retrats fotogràfics de dones que es contraposa als cànons de representació estereotipats d’allò que és femení.
_______________________
* Entenem per episteme moderna, des del filòsof francès Michel Foucault (1926-1984), com una manera de configuració del coneixement i ordenament del saber, que va de mitjans del segle XVIII fins a mitjans del segle XX i que apunta cap a la idea de progrés en detriment de la natura. Es caracteritza per ser antropocèntrica, androcèntrica, eurocèntrica, heteronormativa i capitalista.
