Stranger Than We Think. Mitjans especulatius i imaginaris

Stranger Than We Think –Més estrany del que pensem– consisteix en un cicle de quatre propostes expositives dels membres del grup de recerca MAAP, Arqueologia dels Mitjans i Pràctica Artística, integrat al Centre de Recerca en Arts de la Universitat Miguel Hernández d’Elx. Un projecte complex desglossat en quatre entregues, que fruit de la col·laboració entre la Fundació La Posta i la Universitat Miguel Hernández, recupera per a la nostra programació la constant fascinació per les eines de creació d’imatges, els relats i discursos associats als dispositius tecnològics i també la bellesa estètica que, de vegades, emana del propi objecte generador d’imatges.

L’enfocament d’aquestes quatre propostes s’aborda des de la perspectiva de l’arqueologia dels mitjans i en concret sota l’etiqueta dels mitjans especulatius o imaginaris, a partir d’una sèrie d’obres en què es combina l’anàlisi històric/documental, el disseny hipotètic i/o la realització tècnica experimental. D’aquesta manera, es proposa un apropament als dispositius medials des d’un enfocament hipotètic, especulatiu i/o imaginari sense que això impliqui necessàriament que la proposta exclogui una concreció material.

Els mitjans imaginaris han constituït un camp específic de l’arqueologia dels mitjans, desenvolupada per autors com Siegfried Zielinski o Eric Kluitenberg, i inclouen diferents categories entre les quals podríem destacar: aquells mitjans inoportuns que han estat concebuts i dissenyats o molt més aviat o més tard que el seu temps; les màquines conceptuals, és a dir, aquelles que van ser esbossades com a idees, però mai construïdes; els dispositius impossibles, en sentit estricte imaginaris, el disseny inicial dels quals mostra clarament que no poden ser construïts, encara que els significats que impliquen afecten críticament les pràctiques culturals i tecnològiques; els mitjans imaginaris per a la comunicació amb allò diví o el món espiritual; o, per exemple, mitjans imaginaris com a mitjans potencials, evolucions tècniques no realitzades o abandonades, associats a la idea de dead media, és a dir, mitjans que han estat descartats, especialment aquells que ho han estat prematurament, per l’èxit d’una altra tecnologia en competència.

El desplegament de possibilitats d’aquest imaginari medial, definit al territorio ambigu del que és possible i el que és factual, converteix aquests dispositius imaginaris en objectes discursius, en joguines epistemologico-medials, en termes del teòric Jussi Parikka. De la mateixa manera que la literatura d’anticipació elabora futurs alternatius, mitjançant l’especulació cientificotècnica i sociocultural, l’arqueologia dels mitjans ―imaginaris― indaga en el passat ―una mena d’història-ficció― com una manera de comprendre el cicle històric de la Modernitat i trobar vies de futur alternatives.

La primera proposta expositiva pertany al col·lectiu VidyaLab (Iván Albalate i David Trujillo). Al projecte Trobades daimòniques s’usen dispositius analògics antics en desús per registrar certs senyals durant el temps en què la sala roman tancada, per tal d’obtenir hipotètiques trobades d’una realitat daimònica i aprofitar aquest material per generar altres peces de vídeo i una composició musical.

Posteriorment, l’artista José Antonio Hinojos planteja amb el projecte Aromascopi el disseny especulatiu d’un dispositiu que seria capaç de registrar i reproduir imatges, sons i aromes. D’aquesta manera, l’artilugi proposa el desenvolupament d’un sistema de captació que combina el registre audiovisual juntament amb l’olfactiu, sentit la presència del qual històricament ha estat descartada de manera freqüent en la investigació i producció de mitjans tecnològics.

A continuació, José Luis Maravall presenta en 15 d’octubre del 1894 un documental fictici que narra el descobriment fortuït d’un projecte mai portat a la pràctica: la construcció d’un dispositiu que integra l’execució musical amb la producció d’imatges visuals, a càrrec de un compositor de poc èxit de finals del segle XIX. El projecte uneix tant la descripció de la documentació referent a la troballa com els plànols i diagrames per construir el dispositiu, i es completa amb les motivacions que hi van donar lloc, a partir de la correspondència de l’autor.

Finalment, José Vicente Martín i Sergio Luna presenten sota el títol d’On no passa res una obra que parteix del supòsit que la imatge en moviment, discurs i forma que habita el nucli essencial de la modernitat medial, neix d’una paradoxa: el temps cinemàtic està basat en una discontinuïtat física formada per unitats discretes ―imatges fixes― i una continuïtat il·lusòria generada pel processament que el sistema perceptiu del vident opera sobre aquestes unitats. El cinema, la narració fílmica, es construeix sobre imatges fixes que discorren una a una i que han de ser necessàriament separades per una cesura, un hiat que roman imperceptible però que habita l’esperit del discurs, una cosa oculta que mina la seua essència i que sembra una dubte que On no passa res explora. Què s’amaga darrere d’aquestes discontinuïtats, què passaria si hi hagués una altra narració per revelar? L’obra consisteix així en una pel·lícula en què es deconstrueix l’estructura essencial de continuïtat fílmica, substituint de manera al·legòrica aquests intersticis entre fotogrames d’una seqüència per una altra que transcorre de manera simultània, generant un parpelleig aparentment caòtic, en realitat una narració sincopada que vol mostrar allò que el temps cinemàtic pogués amagar.

  • VidyaLab (Iván Albalate i David Trujillo), Trobades daimòniques: 17 de novembre (dijous) fins al dissabte 19 de novembre.
  • José Antonio Hinojos, Aromascopi: 25 de novembre (divendres) i dissabte 26.
  • José Luis Maravall, 15 d’octubre del 1894: 9 de desembre (divendres) i dissabte 10.
  • José Vicente Martín i Sergio Luna, On no passa res: 16 de desembre (divendres) i dissabte 17.

Sergio Luna i Damià Jordà
Comissaris de l’exposició