“Museari Queer Art” és la 3a edició de Museari, Museu de l’Imaginari, a la Fundació La Posta. Es tracta d’una selecció de treballs dels artistes que han passat per www.museari.com des de juliol de 2017 fins ara mateix: Andrea Perissinotto, Mar Morón, Alex Francès, Gledys Macías, Lucía Marrades, Emilio Martí, Javier Velasco, Lluís Masià , Anna Maria Staiano i Angel Garcus.
Cada vegada s’observa una major inclinació cap a continguts LGTB. Pel que fa als formats i recursos domina la fotografia, encara que també hi ha escultura, tècnica mixta, instal·lació, dibuix, pintura, i una tècnica poc habitual com les maquetes ―encara que ja la vam tindre l’any passat (Giovanni Nardin: “KIU. Kid de inquietud Urbana”; i Anna Ruiz Sospedra: “Calígula-Venus”). Què passa amb les maquetes? Només per aquesta qüestió ―aquesta capacitat per generar un interrogant― ja val la pena que posem l’atenció en això. Les maquetes que formen part d’aquesta 3a edició de Museari a La Posta són de Javier Velasco: Projecte Sharia (sobre les tortures portades a terme en nom de la Sharia). L’artista ha tingut l’encert de posar-lo en relació amb els pessebres de Nadal. Encara que també es refereix a “Els desastres de la guerra” de Goya. No obstant això, l’encreuament de les dues referències el que ens porta a la ment són els treballs de Jake and Dinos Chapman: Great Deeds Against the Dead [Grans Aventures en Contra dels Morts] (1994). Tot això referències pertinents, perquè les maquetes tenen el seu origen en el I+D de la guerra, i perquè tota la terra santa és una guerra. És precisament el terreny de les carnisseries humanes, on les maquetes tenen el seu origen i una de les aplicacions més característiques.
Ana Ruiz Sospedra: “Calígula-Venus”
Giovanni Nardin: “KIU. Kid de Inquietud Urbana”
Jake and Dinos Chapman: “Great Deeds Against the Dead” (1994)
D’altra banda, les maquetes són una mena de miniatures. Sobre les miniatures hem tractat a fons aquesta temporada amb ocasió de la retrospectiva museogràfica “Alexander Kluge. Jardins de Cooperació”. Són molts els autors que per referir-se a l’obra de Kluge utilitzen aquest terme, en particular per referir-se a l’obra produïda en les últimes dècades per a TV. El terme té el seu origen en les arts plàstiques, havent estat utilitzat en el passat per designar les il·lustracions dels còdexs medievals, d’aquí va passar als objectes, moltes vegades artístics, de xicotetes dimensions, alguns dels quals van acabar integrant els diorames, que han estat particularment aplicats a la il·lustració d’escenes de guerra (de fet els diorames són típics en els museus dedicats a la guerra, així com en els antropològics ―també il·lustrant cèlebres matances humanes―). Parlar de miniatures i diorames, amb l’ús habitual que es fa d’aquests formats, i en els contextos museogràfics en què es produeix, esdevé inevitable fer una referència al concepte de “història natural de la destrucció total” encunyat per W. G. Sebald. Ens referíem a aquestes concomitàncies (i la seva transcendència en l’ordre de la disputa sobre la primacia de la veritat universal o la veritat de les coses concretes, suggerida per Sebald), en el post sobre les miniatures de Kluge [veure ací], en els següents termes: “Quant a les miniatures enteses com a fórmula al servei de la necessitat de descriure la destrucció total, a què es refereix Sebald, és un concepte que es forma en el context de la disputa sostinguda per alguns contra la idea que allò científic, allò vàlid, és allò universal, contraposant-hi la idea que, ans al contrari, és en l’exemple concret on cobra vigor les idees; en aquesta confrontació les miniatures exerceixen una funció transcendental ja que donen compte de fets concrets, posant de manifest les incoherències de la realitat, sense necessitat de resoldre aquesta incoherència, com exigeix el mètode científic, perquè es desenvolupen en el camp artístic”.
També crida molt l’atenció, d’entre els artistes que han exposat a Museari durant l’última temporada, Gledys Macías qui va exhibir al museu on line un treball seu en vídeo: “Travestir-se és Resistir-se”. Es tracta d’una barreja d’acció performativa i sentit homenatge a les víctimes de l’homofòbia, transfòbia… a Equador. Com assenyala la pròpia Gledys Macías, es tracta d’una combinació de “auto representació, arxiu i relacions interpersonals”. Un producte depurat d’aquests eixos que defineixen el seu treball, ho constitueix un dels seus últims projectes: MUME – Museu de la Memòria LGTBI.
Gledys Macías: “Travestirse es Resistirse” (performance-vídeo)
Encara que, sent que estem centrant la nostra atenció en els formats i els recursos emprats en l’expressió artística, el més inclassificable d’aquest Museari 2018 és el treball d’Anna Maria Staiano. Si bé per a Museari va intentar adaptar-se al format del museu on line, la seva trajectòria posa en evidència una voluntat indefugible de sortir-se del marc, tant amb la seva obra personal com en el si de l’equip que forma amb Graham Bell Tornado “La Erreria (House of Bent)”. Extensions corporals (com les “body bags” i les “Pussy Alliance Medallions”), i retrats fotogràfics ―expressió de foto-accions, performances i accions reivindicatives participativas―, són només alguns indicis de la seva obra, perquè per coneixer la seua obra en realitat cal anar a veure-la a Xàtiva en el seu context (o com a mínim en els llibres d’artista que publiquen de tant en tant).
Impure, Anna María Staiano
Incideix en la mateixa qüestió Mar Morón, que no dubta a afirmar: “He abandonat la pintura i en fixo en nous suports: la performance, la fotografia i el vídeo. Les temàtiques que hui m’inquieten i m’estimulen tenen a veure amb el cos, els éssers humans i les condicions de l’existència al segle XXI”.
L’obra de Lluís Masià, en particular “Tying the sexes”, destaca per la vena psíquica ―entre el dolor i el plaer, a això es refereixen els fulls de sala en les seues exposicions―, el qual ens porta a la ment la sèrie d’obres de Louise Bourgeois de la qual forma part “Femme Maison” (1974).
Louise Bourgeois, Femme Maison (1974)
El comentari sobre les obres en exposició podria allargar-se, però no és l’objectiu ésser exhaustius, sinó centrar l’atenció en qüestions estructurals, en la línia que caracteritza la programació de la Fundació La Posta.
