De vegades, situacions extremes serveixen d’estímul a la imaginació humana. A principis del segle XX, alguns homes de la ciutat de València, farts de passar fam ells i les seues famílies, decideixen buscar fortuna (o almenys menjar), establint-se als anys 30 del segle passat en unes barraques al costat de la gola del Perellonet i decideixen dedicar-se a la pesca de l’angula. Van ser els primers a Espanya a tindre aquesta idea, i per dur-la a terme van enginyar un artefacte únic a la seua classe: el monot.
El monot de goleró tancat
En altres relats es fa referència al fet que aquests homes podien ser treballadors de la indústria siderúrgica de Sagunt. La familiaritat amb l’utillatge podria estar a la base del desenvolupament d’aquest enginy. També va haver d’incidir de manera notable en el desenvolupament de l’activitat, l’aparició als anys 40 del segle passat al poblat del Perellonet de Marcelino Azpíroz, un pescador guipuscoà, el qual fundaria anys més tard l’empresa Angulas Aguinaga, S.A., amb seu en aquesta localitat de Guipuzkoa. Quan va descobrir l’activitat que es desenvolupava al Perellonet, Marcelino Azpíroz es va presentar al Perellonet (els seus descendents reconeixen que va ser al Perellonet el primer lloc on es va pescar l’angula) i va signar un contracte amb els pescadors locals pel qual es quedava amb tota la pesca d’angula de l’hivern per 5 pessetes el quilo. Aquest fet va ser el que, sens dubte, hauria de donar un gran impuls a la pesca de l’angula amb el monot acabat d’enginyar.
Les cases dels pescadors d’angules
Esquema de Mercedes Navarro
Indissociablement unit al desenvolupament de l’activitat de la pesca de l’angula, i del naixement i creixement del poblat del Perellonet, és el conjunt de casetes caracteritzades per tenir per coberta un arc amb forma de catenària. Aquestes casetes tenen el seu origen en les gestions realitzades, cap a finals dels anys 40, per part de Pascual Díez de Rivera i Casares, II Marquès de Valterra, que durant la II República va ser fundador de l’Institut Social de la Marina. Després de la Guerra Civil s’implicaria en la substitució de les barraques que venien utilitzant els pescadors de les angules per uns habitatges que han caracteritzat El Perellonet des de la seua construcció entre els anys 1952 i 1953. Construïdes per tal de millorar les condicions de vida de aquests pescadors. Es tracta d’una promoció del Ministeri de l’Habitatge sobre terrenys cedits pel senyor Eduardo Ferrer amb un projecte de l’arquitecte Carlos de Miguel González (qui seria director de la Revista Nacional d’Arquitectura des del 1948 fins al 1973). Conegudes com a Grup Residencial Marquès de Valterna, es tracta d’un grup de casetes la característica principal de les quals és la forma de la seua coberta, que ha rebut tradicionalment el nom d’“arc de Ctesiphonte”, pel Palau d’Hivern dels Reis parts que van governar Pèrsia del 247 a.C. al 224 dC. La inspiració per al projecte de les casetes dels pescadors d’angules del Perellonet probablement provinga de la publicació el 1940 de la fotografia de les ruïnes d’aquest Palau, que va fer l’escriptor Roald Dahl, el qual es trobava llavors rebent entrenament com a pilot de la RAF prop de Bagdad i sobrevolant la zona va prendre aquesta fotografia de l’Arc de Ctesifonte amb la qual va guanyar la medalla de bronze al concurs organitzat per la Societat Fotogràfica Egípcia de El Caire. O bé la inspiració provinga de la publicació, el 1938, a la Revista Geogràfica Espanyola, d’una fotografia a la portada del mateix Palau, feta pel fundador d’aquesta revista Valeriano Salas.
Palau de Ctesiphonte, foto de Valeriano Salas (1938), director de la Revista Geográfica Española
Altres transvasaments de coneixement i tecnologia a l’origen del Perellonet
Com sol ser habitual en els processos de colonització i construcció del territori, també es dóna a la gènesi i desenvolupament del Perellonet com a nucli de població, esdeveniments relacionats amb la construcció d’obres públiques, que són determinants d’aquest procés. En concret, cal fer referència a la construcció el 1903 de la gola del Perellonet, amb les seues comportes per regular el desguàs del llac —i, també, per a la inundació dels camps d’arròs de la marjal quan arriba la tardor-hivern, component un dels 4 paisatges característics de l’Albufera al llarg de l’any—.
Antics vivers d’angules
La construcció de la gola del Perellonet donaria lloc, alhora, a la construcció d’una casa per a l’encarregat i guarda de les comportes de la gola, en què es va instal·lar a viure la família Blayet (els descendents dels quals regenten un dels restaurants més populars del Perellonet als nostres temps). I entorn de la casa de l’encarregat i guarda de les comportes de la gola del Perellonet, es van començar a instal·lar els primers allotjaments estables a la zona (anteriorment hi havia algunes barraques que servien d’allotjament merament temporal per a pescadors, agricultors i, cal pensar que també caçadors de la zona, durant el temps que duraven les seues activitats, tornant després a la residència habitual). Passat el temps, aquest xicotet nucli de població que anava creixent de manera molt gradual, es va acabar coneixent amb el mateix nom que la gola: El Perellonet.
No hi ha gaires imatges fotogràfiques del Perellonet d’aquella època. Tot i això, des de finals del segle XIX l’Albufera va constituir un dels motius pictòrics que més interès van despertar en els artistes de l’època. A dalt i baix dos quadres d’Antonio Fillol: “La sega de l’arròs a l’Albufera” (1900) i “La defensa de la cabanya (Amagant el tresor)” (1895)
Però el que va suposar l’impuls més gran per al desenvolupament del Perellonet va ser la construcció, el 1920, de la carretera Natzaret-Oliva, que als anys seixanta del segle passat es convertiria en la CV-500 (fins a Palmeretes i Sueca), la CV-502 (fins a Cullera), així com altres transformacions en el trajecte més al sud (fins a Gandia i Oliva). A la imatge es pot veure aquesta carretera en arribar a Oliva, amb l’Estació de Servei i Restaurant El Rebollet, construït per l’empresa Miguel Just e Hijos l’any 1962, sobre la base d’un projecte de l’arquitecte Juan de Haro Piñar.
Estació de Servei El Rebollet (1962), arquitecte Juan de Haro Piñar
La construcció de la carretera Natzaret-Oliva és un altre exemple de modernitat que és a la base del desenvolupament d’aquesta estreta franja de territori situada entre el mar i el llac, un interstici de terrenys de procedència diversa (el llac de l’Albufera havia estat tradicionalment de propietat Reial, cedint-se a l’Ajuntament de València ―tant el llac com el cordó litoral conegut com a muntanya de la Dehesa―, el 1911), en conseqüència, un territori aliè al concepte de propietat privada, i la colonització del qual s’ha produït tradicionalment mitjançant concessions, o un altre tipus de decisions públiques.
El Perellonet, i les activitats a què està associat aquest nucli de població, són indissociables del paisatge de l’Albufera on està inscrit. De fet, l’Albufera és un paisatge construït, per aquestes i altres activitats desenvolupades en el seu àmbit, totes elles fruit d’un esforç continuat durant dècades, dut a terme, gairebé com qui diu, amb les pròpies mans. Així han aparegut els camps d’arròs mitjançant l’aterrament del llac; i així han aparegut totes les instal·lacions per a la pesca i per a la caça. La imbricació d’aquestes activitats en la definició de l’ecosistema és tan gran que ha portat molts habitants de l’Albufera a exclamar que ells són la primera espècie a protegir.
Projecte expositiu “Monot. El Perellonet”.
El projecte artístic té el seu inici el 2016, moment en què Ana Lloret el concep en el context dels estudis i pràctiques que està desenvolupant a l’Acadèmia d’Art (al carrer Calixto III, 1, de València). En aquest moment, partint de la indagació en l’activitat de la pesca de l’angula al Perellonet —on hi ha una Confraria de Pescadors específica d’aquesta activitat—, es concep com la construcció d’un monot a gran escala per instal·lar-lo a la platja del Perellonet, en un lloc proper a la desembocadura de la gola del Perellonet. En aquest moment participen en la definició del projecte un enginyer industrial i tres arquitectes.
Quan es planteja la possibilitat del seu desenvolupament a la Fundació La Posta, ateses les dimensions de l’espai, el primer que es planteja és descartar la possibilitat de la construcció del monot a gran escala, alhora que s’observa la riquesa plàstica i semàntica del monot original, i per tant l’oportunitat de la seua exhibició com a obra artística, tal com ha estat concebut pels pescadors d’angula, i darrerament oficialitzat per la Generalitat Valenciana, en haver establert la seua forma estàndard com a única practicable.
L’esquema del monot autoritzat per a la pesca de l’angula mitjançant el Decret 35/2013, de 22 de febrer, del Consell, pel qual es regula l’aprofitament sostenible de l’anguila europea (Anguilla anguila) a l’àmbit de la Comunitat Valenciana
