D’aparells i monuments o sobre el “Monot” d’Ana Lloret

Una pala de neu va ser probablement la primera eina de treball convertida en obra d’art, a l’estudi novaiorquès de Marcel Duchamp, el 1915. Es tractava de qüestionar l’estatus de l’objecte artístic des d’una perspectiva que complia l’exigència moderna que l’art fora propi del seu temps, del seu moment històric. L’esperit provocador i burlesc de Duchamp va ser aprofitat per Claes Oldenburg per, des de la tradició pop, representar utensilis quotidians (pales, martells, serres, culleres…) amb un aspecte diagramàtic, una escala exagerada i un context desnaturalitzat que buscava provocar un cert desconcert en l’espectador que l’obligués a reflexionar sobre la relació amb la cultura i l’art.

Algunes escultures primerenques d’Eduardo Chillida, de Martín Chirino o fins i tot d’Andreu Alfaro a finals dels cinquanta, feien referència directa a eines i utensilis, especialment eines de cultiu, en un reconeixement de caràcter poètic a la cultura tradicional. Es tractava de posar en valor un material ―el ferro― que fins als anys trenta no havia tingut prou noblesa per emprar-se en les belles arts. Però la dignificació del ferro com a material artístic passava per un reconeixement del seu valor a la cultura planera, la cultura del camp. El valor etnogràfic dels utensilis fabricats en ferro permetia comprendre l’arrelament de la cultura a la terra i definir-ne una identitat cultural. Convé recordar que durant aquests anys les ciències socials i l’antropologia consolidaven el prestigi acadèmic i gaudien de certa difusió, fins i tot en escrits sobre la interpretació de l’art.

El treball d´Ana Lloret parteix d´un estudi de camp sobre una forma tradicional i específica de la pesca a El Perellonet, un poble que forma part de la vida de l´artista. Té, per tant, un valor històric i antropològic. Les característiques particulars de les goles que comuniquen el llac de l’Albufera amb el mar han determinat un mètode de pesca peculiar, amb uns aparells especialment adaptats per a aquestes arts. La singularitat dels costums locals permet formular un discurs de reafirmació, gairebé de reivindicació identitària, o de visibilització, en paraules de l’artista. Tanmateix, a la feina del “Monot” el caràcter reivindicatiu no és explícit, ni és determinant. Com en el cas dels escultors que he esmentat, és més aviat una fascinació pel pes de les arrels culturals en la interacció humana amb el seu medi, la naturalesa.

Aquesta exposició mostra part del treball d’un projecte per a una escultura pública a la Gola del Perellonet: esbossos, maquetes i proves amb diferents materials i mitjans, incloent-hi un vídeo que aporta una mirada documental. El que destaca és el caràcter temptatiu i experimental del treball, i com una cosa porta amb naturalitat la següent. Aquesta experimentació ha portat Ana Lloret a plantejar solucions que ens recorden a la sintaxi de la primera escultura de vareta de ferro, quan el 1928 Pablo Picasso i Julio González van treballar junts en un encàrrec de monument funerari per al poeta Guillaume Apollinaire. En la seua obsessió per fer una escultura transparent i lleugera com les paraules, van descobrir les diferents perspectives que ofereixen les línies de la construcció segons es mou un al voltant de l’obra i van canviant els angles i els punts d’intersecció de les varetes, les múltiples mirades que amaga la transparència. Com passa amb les paraules, aquesta transparència reforça el sentit d’obra viva, un efecte que es multiplica amb la superposició de malles metàl·liques, com en les composicions informalistes de Manuel Rivera, que produeixen un efecte muaré a les aigües del qual podem somiar una cosa tan elemental com el serpenteig d’una angula.