La vida enunciada. La neovanguardia en el cinema espanyol (text curatorial)

En els anys 60 la situació en el cinema espanyol era molt més complicada que la superfície vista pels ideòlegs de les Converses de Salamanca a mitjans dels anys 50. Els seus integrants van apostar per la crítica realista davant del realisme objectiu en la qual s’havia vinculat certa part del cinema espanyol. El realisme, de branca idealista alemanya, en la qual s’havien fundat les idees de directors com Manuel Mur Oti, Antonio del Amo o Ana Mariscal quedava cada vegada més envellit davant els seus ulls, però també les comèdies insubstancials o el cinema folklòric. Amb això van néixer un bon nombre de directors paradigmàtics que vindrien a reformular el realisme: Francisco Regueiro, Carlos Saura o Víctor Erice.

Paral·lelament, es desenvoluparien models que provenien d’un passat més incert, però sense el qual és impossible entendre l’estètica cinematogràfica espanyola. En aquest passat s’inclou l’anomenada neovanguardia catalana, la madrilenya, l’experimentació valenciana, la creació analítica i estructural basca o illes creatives localitzades a les Canàries, Aragó o Astúries. Sota influència americana en alguns casos, francesa i espanyola en d’altres, es tractava d’una estètica més propera a l’ideal marxista de lluita. No es tractava ja de retratar l’entorn, com en el cas del realisme crític, sinó d’enfrontar-se directament a la realitat, transformant-la.

El cinema d’avantguarda anterior a la Guerra Civil suposa un fet gairebé anecdòtic que es limita a algunes rareses, com les obres d’Ardavín i Sobrevila. Pot ser que el començament de la seva consolidació aparegui després del conflicte armat, primer com una cosa circumstancial en una mena de dadaisme en l’obra de Mihura, i després afavorit per la Falange, en un intent d’allunyar-se de l’antiga construcció realista de la CNT o del PCE, molt influït pel futurisme i el constructivisme, però edulcorat amb narratives lineals. El primer i únic exemple que ens queda d’aquest tipus de cinema és Rojo y Negro, de Carlos Arévalo (1942), filmada justament en l’època en què la Falange va patir una commoció i la seva debilitació per part de les autoritats franquistes. En aquesta època també és possible detectar les influències esmentades a El milagro del Cristo de la Vega, d’Adolfo Aznar (1940). No és, però, fins Embrujo, de Carlos Serrano de Osma (1947) quan es pot parlar d’avantguarda pròpiament dita. Tot i que aquesta pel·lícula compta amb un argument totalment estructurat, la psique dels seus personatges es veu ancorada en l’abstracció de conceptes en la línia de l’expressionisme alemany o del constructivisme soviètic.

Més tard arribaria el mestre per excel·lència de la primera avantguarda a Espanya, José Val del Omar, amb el seu impressionant Tríptic Elemental d’Espanya (1955-1982). Però el moment clau de la neovanguardia al cinema seria el segon lustre dels anys 60, amb films com Fata/Morgana, de Vicente Aranda (1966), Imitación del ángel, de Adolpho Arrietta (1967) o Dante no es únicamente severo, de Jacinto Esteva i Joaquim Jordà (1967). Sota la influència de l’underground americà, la Nouvelle vague, al Cinema Novo, la Nova Viná txecoslovaca, el Fluxus i el Pop Art, es va forjar a Espanya una nova pràctica artística que detonava o empenyia els models cap a la seva destrucció, segons es mire, en el panorama cinematogràfic espanyol. Un cinema que s’acostava millor que el realisme a la destitució dels dogmes narratius i estètics del cinema tradicional, individualista i d’origen burgès.

Distribuït i projectat de forma clandestina, el cinema de la neovanguardia va passar a ser un projecte marginal confinat a les aules universitàries o en els cineclubs de l’època. Alguns dels seus autors, com és el cas de Arrietta, van abandonar Espanya fins als anys 80; d’altres, com Antonio Artero o Alfonso Ungría, van caure en l’oblit més absolut. Aquesta retrospectiva intenta recrear, a través d’un breu recorregut, el que aquest cinema i aquesta època van significar per a la nostra cinematografia.

La vida enunciada. La neovanguardia en el cinema espanyol presenta algunes peces oblidades de la nostra cinematografia, altres que mai han estat projectades a València i també obres de directors del nostre entorn que, tot i no haver estat particularment reconegudes, suposen una fita artístic dins de les seues filmografies.

El caràcter que engloba aquesta retrospectiva és la mirada singular i subjectiva cap allò vital. Aquelles visions sense interrupció i prolongades que capten un entorn conegut, i ho fan propi. Utilitzant la imatge com a nova forma de llenguatge, no com suport, sinó com a forma lliure de recrear un propi esdevenir.

PROGRAMA

Javier Aguirre, Objetivo40º, 1969

Objetivo40º (1969), Javier Aguirre. 11 min. 27 seg.

En una de les seves peces de l’Anti-cinema, Objetivo40º (1969), Javier Aguirre es pronuncia sobre la impossibilitat d’aconseguir l’objectivitat filmada.

Piensa que mañana puede ser el primer día del resto de tu vida (1971), Lluís Rivera

Piensa que mañana puede ser el primer día del resto de tu vida (1971), Lluís Rivera. 13 min. 10 seg.

Amb Piensa que mañana puede ser el primer día del resto de tu vida (1971), Lluís Rivera crea una obra entre el pop i la militància, filla del seu propi temps. ES POT VEURE A DALT A LA PANTALLA.

Antonio Artero, Yo creo que..., 1975

Yo creo que… (1975), Antonio Artero. 98 min.

Yo creo que… (1975) de Antonio Artero, reflexiona sobre la representació, les relacions humanes, el món cinematogràfic i la semiòtica. Des d’una posició militant, Artero debat el procés d’interpretació de la realitat a partir d’idees estructuralistes.

María Montes y Josep Lluís Seguí, Descripción de un paisaje, 1974 (1)

Descripción de un paisaje (1974), María Montes y Josep Lluís Seguí. 9 min. 7 seg.

María Montes i Josep Lluís Seguí s’apropien en Descripción de un paisaje (1974) de material ja existent per crear una dialèctica en la qual conviuen tradició i mutilació.

Diciembre69 (1969), Jorge Lozano van de Walle

Diciembre69 (1969), Jorge Lozano van de Walle. 6 min. 20 seg.

Diciembre69 (1969), de Jorge Lozano van de Walle, destaca per una mirada pura que fuig dels estaments visuals i es recrea en una visió generacional plena d’ansietats.