La vida enunciada. La neovanguardia en el cinema espanyol

L’experimentació espanyola en l’àmbit cinematogràfic dels anys 60 i 70 busca l’enfrontament directe amb la realitat amb la intenció de transformar-la, més enllà de retratar el seu entorn. Aquest cinema de neovanguardia, distribuït i projectat de forma clandestina, va passar a ser un projecte marginal confinat a les aules universitàries o en els cineclubs de l’època. Alguns dels seus autors –Adolpho Arrietta, per exemple–, van abandonar Espanya fins als anys 80; d’altres, com Antonio Artero o Alfonso Ungría, van caure en l’oblit més absolut. Aquesta retrospectiva intenta recrear, a través d’un breu recorregut, el que aquest cinema i aquesta època van significar per a la nostra cinematografia.

L’exposició La vida enunciada. La neovanguardia en el cinema espanyol, comissariada per Aitor Méndez Marín, presenta algunes peces oblidades de la nostra cinematografia, altres que mai han estat projectades a València i també obres de directors del nostre entorn que, tot i no haver estat particularment reconegudes, suposen una fita artístic dins de les seves filmografies.

El caràcter que engloba aquesta retrospectiva és la mirada singular i subjectiva cap allò que és vital, denominador comú dels cineastes que formen part de la mostra: Jorge Lozano van de Walle (Diciembre69, 1969), Javier Aguirre (Objectiu 40º, 1969), María Montes i Josep Lluís Seguí (Descripció d’un paisatge, 1974), Lluís Rivera (Pensa que demà pot ser el primer dia de la resta de la teva vida, 1971) i Antonio Artero (Jo crec que…, 1975).

Aquesta és la segona exposició de LABi (Laboratori de pensament, creació i difusió de la imatge), organitzat pel Màster Universitari en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València, i la Fundació La Posta – Centre de Recerca de la Imatge, coordinat per Julia Castelló i Ali A. Maderuelo.