El més cridaner de Behind the Tin Sheets_presence és el contrast entre el que es veu i el que s'escolta. D'una banda, les imatges retraten la vida d'uns immigrants treballant en la construcció d'una línia de metro a Bangalore (Índia). I el que en principi sembla un treball documental sobre les seues condicions de vida i el seu desarrelament, quan comencem a escoltar l'àudio es produeix un desplaçament que ens porta a un altre estat, perquè se'ns expliquen històries en primera persona que parlen de somnis, fantasmes i històries d'amor.

Gus van Sant va viatjar a Roma per a un rodatge de 12 dies i a la fi es van gravar 7 episodis de "Ouverture of something that never ended". Podria semblar que es tracta d'una estranya trobada amb Alessandro Michele, però el cas és que hi havia alguna cosa premonitòria a My Own Private Idaho (1991), el més celebrat film de Gus van Sant, quan Mike (River Phoenix) i Scott (Keanu Reeves ) viatgen al camp italià passant per Roma, a la recerca de la mare de Mike

Aquest post és continuació del publicat en novembre 2019 "Charley Toorop a l'IVAM i el realisme social". En aquell ens referim, al fil del comentari sobre l'exposició que s'estava celebrant a l'IVAM per aquelles dates Reinventant la representació: l'art holandès d'entreguerres ―amb una abundant presència d'obres de Charley Toorop―, a la vinculació de l'obra de aquesta artista amb la del seu pare Jan Toorop, i ara hem de referir-nos a l'obra del seu fill John Fernhaut (John Ferno en els crèdits de la pel·lícula The Spanish Earth)

Què es pot fer en el camp de l'art ―un sector tan atent a les preocupacions i els interessos de les persones― quan estem immersos en un procés de canvi tan profund com el que representa la introducció de internet? [Només comparable al que va suposar la invenció de la impremta fa 500 anys].

El conjunt de les imatges en exposició que formen el projecte "De cara a elles" amb dones musulmanes de València, obliguen el receptor a posar la seua experiència vital en joc, a indagar en el seu interior sobre quin és el seu propi sentit en relació amb el que està veient.

Se sol citar com a esdeveniment que va donar origen a l'Orgull Gai i tot el que vindria després, la revolta que va tenir lloc al garito Stonewall Inn i en els seus voltants, al Greenwich Village de Nova York, el 28 de juny de 1969. De això fa 50 anys. Per aquest motiu, no sembla mala idea dedicar-li un record.

El dissabte 6 d'abril, dins de la programació d'activitats paral·leles dutes a terme en el marc de l'exposició "Trames Feministes" ―una formulació de l'equip LABi (un projecte del Màster en Fotografia, Art i Tècnica de la Universitat Politècnica de València en col·laboració amb Fundació la Posta)―, hem tingut l'oportunitat de veure una mostra de vídeo i instal·lacions feministes (més una visita guiada), composta dels següents treballs:

Abans que Manuel Huerga es convertira en un prestigiós director d'escena, de cinema i de televisió, en 1978, amb tan sols 19 anys, va realitzar el film "Brutal Ardour" (29:13 min.). Se sol dir d'aquesta pel·lícula que és experimental, però a diferència del que solia passar amb els films experimentals de l'època, en què la banda sonora era circumstancial ―responia als gustos musicals de l'autor de la pel·lícula, amb escassa o nul·la relació amb el film―, tanmateix, en el cas de "Brutal Ardour", la música utilitzada de banda sonora no només és rellevant sinó que es torna en l'element protagonista.

En preguntar-li a Pedro G. Romero "Existeix hui la contracultura?", Contesta: "Hi ha ressons i miralls d'això que, històricament, coneixem com «la contracultura», no sé, la Comuna Antinacionalista Zamorana ressona a Espai en Blanc, o en els Tiqqun a França o a Mèxic; Ocaña i Nazario són fàcilment transportables a certa formes d’allò queer, o la rumba suburbial té la mateixa poesia que el trap que escolta flamenc..."

Ser part d'un grup històricament exclòs com ho és la comunitat LGBTI, em va permetre entendre que en el camp de l'exigibilitat de drets hi ha un recurs que contínuament és saquejat i destrozad: l'imaginari simbòlic; qui ho conquesta, ha aconseguit guanyar gran part del terreny, així, l'art esdevé una estratègia i el cos en una eina.