A l'exposició de videojocs “Devil Sun: Sobrevivint al «survival horror» japonès”, comissariada per Aitor de Maenza i Sergio Martín, es mostren treballs de tres grans artistes japonesos: Osamu Sato, Kenji Eno i Kikiyama. De Kikiyama no podem dir gaire, ja que amaga gelosament la seua identitat. Però, pel que fa a Osamu Sato i Kenji Eno, cal destacar que, no només són grafistes i desenvolupadors de videojocs, sinó també músics.

L'exposició “Paisatges entròpics” és el final del Taller sobre paisatge entròpic, i forma part del procés de participació pública [simulat] que s'ha plantejat com a part del programa del Taller esmentat, perquè així ho demanen totes les normes i protocols d'actuació en relació amb la declaració de Paisatges Culturals i Llocs Històrics. Des d'aquesta perspectiva de procés de participació pública, el que va buscant l'exposició, com la resta d'activitats previstes al pla de participació pública elaborat pels participants al Taller, és transmetre al públic l'experiència de la identificació i caracterització dels paisatges entròpics que hem anant descobrint a les diferents rutes seguides durant el Taller.

˂VHS/VOD/TikTok/Cine˃ El cinema i els seus formats, exposició de cinema expandit comissariada per Aitor de Maenza i Guillem Cervera, inclou els audiovisuals següents:

Com el cruixir del sòl vell d'un cementiri, així sona la nostra ànima quan és espentada per un amor malsà al forat encara buit. Després d'això res no tornarà a ser igual, i la nostra joventut haurà acabat sense haver tingut l'oportunitat de començar. Només ens quedarà confeccionar un exvot al que ens imaginem que podria haver estat, per no acabar perdent definitivament l'esperança. Eugen Ehrlich

"Jardí d'entropia sota l'herba de Brahma" La instal·lació “Ecologia: el mal necessari” especialment pensada i executada per a l'espai de la Fundació La Posta pels artistes Janice Martins Appel i Domingo Mestre (Serpiente de 2 Cabezas), amb elements construïts de manera específica per a l'ocasió i altres naturals com a naturaleses mortes (en un context multimèdia que inclou diverses projeccions de vídeo, transparències, etc.), es podrà visitar des del 12 de maig al 10 de juny de 2023 i servirà d'escenari per a un nodrit programa d'activitats.

Allò que primer crida l'atenció a les fotografies que s'exhibeixen a la mostra “Maternatges Transfronterers” de Gabriela Rivera Lucero, és que les fotografies mostren les empremtes d'una intervenció sobre aquestes. Ho ha explicat la mateixa artista, que els negatius van ser introduïts abans del revelat en un líquid en què s'havien banyat objectes i plantes vegetals relacionades amb l'experiència vital de les dones fotografiades. Hi ha una crida a la incorporació de records i imatges que ens parlen d'altres coses que estan més enllà de la imatge que es mostra, com a indicis de quelcom que no es veu però que es pot intuir. Amb això el treball de Gabriela s'inscriu en un corrent de pensament i d'obra que busca descobrir el passat en els petits senyals que es mostren davant nostre, moltes vegades sense haver estat convocats.

El nostre patrimoni arquitectònic és un element d'identitat cultural i de gran riquesa col·lectiva. L'estudi del mateix ha de ser important per a la difusió, el coneixement i el gaudi de les futures generacions. Són molts els edificis amb interès a la ciutat de València que no disposen d'un estudi adequat. Igualment passa amb un gran nombre d'arquitectes, amb obra de gran transcendència en aquells anys, que no tenen una monografia pròpia.

De vegades, situacions extremes serveixen d’estímul a la imaginació humana. A principis del segle XX, alguns homes de la ciutat de València, farts de passar fam ells i les seues famílies, decideixen buscar fortuna (o almenys menjar), establint-se als anys 30 del segle passat en unes barraques al costat de la gola del Perellonet i decideixen dedicar-se a la pesca de l'angula. Van ser els primers a Espanya a tindre aquesta idea, i per dur-la a terme van enginyar un artefacte únic a la seua classe: el monot.

Una pala de neu va ser probablement la primera eina de treball convertida en obra d'art, a l'estudi novaiorquès de Marcel Duchamp, el 1915. Es tractava de qüestionar l'estatus de l'objecte artístic des d'una perspectiva que complia l'exigència moderna que l'art fora propi del seu temps, del seu moment històric. L'esperit provocador i burlesc de Duchamp va ser aprofitat per Claes Oldenburg per, des de la tradició pop, representar utensilis quotidians (pales, martells, serres, culleres…) amb un aspecte diagramàtic, una escala exagerada i un context desnaturalitzat que buscava provocar un cert desconcert en l'espectador que l'obligués a reflexionar sobre la relació amb la cultura i l'art.

Fundació La Posta inicia la temporada 21/22 amb un impuls de renaixença, noves ilusions i energies i un equip totalment renovat.