Com és sabut, l'equip curatorial triat per a organitzar la propera Documenta (quinze, 2022), és el grup d'artistes, curadors, gestors culturals i dinamitzadors socials ruangrupa (amb minúscules i tot junt; significa en indonesi "espai [ruang] per a l’art [rupa]"), un grup amb base a Jakarta (Indonèsia).

El més cridaner de Behind the Tin Sheets_presence és el contrast entre el que es veu i el que s'escolta. D'una banda, les imatges retraten la vida d'uns immigrants treballant en la construcció d'una línia de metro a Bangalore (Índia). I el que en principi sembla un treball documental sobre les seues condicions de vida i el seu desarrelament, quan comencem a escoltar l'àudio es produeix un desplaçament que ens porta a un altre estat, perquè se'ns expliquen històries en primera persona que parlen de somnis, fantasmes i històries d'amor.

Gus van Sant va viatjar a Roma per a un rodatge de 12 dies i a la fi es van gravar 7 episodis de "Ouverture of something that never ended". Podria semblar que es tracta d'una estranya trobada amb Alessandro Michele, però el cas és que hi havia alguna cosa premonitòria a My Own Private Idaho (1991), el més celebrat film de Gus van Sant, quan Mike (River Phoenix) i Scott (Keanu Reeves ) viatgen al camp italià passant per Roma, a la recerca de la mare de Mike

La temporada 2019-2020 ha estat marcada per la irrupció de la pandèmia del COVID-19. Des que el 14 de març es va declarar l'estat d'alarma i es va ordenar el confinament, res ha tornat a ser el mateix.

Aquest post és continuació del publicat en novembre 2019 "Charley Toorop a l'IVAM i el realisme social". En aquell ens referim, al fil del comentari sobre l'exposició que s'estava celebrant a l'IVAM per aquelles dates Reinventant la representació: l'art holandès d'entreguerres ―amb una abundant presència d'obres de Charley Toorop―, a la vinculació de l'obra de aquesta artista amb la del seu pare Jan Toorop, i ara hem de referir-nos a l'obra del seu fill John Fernhaut (John Ferno en els crèdits de la pel·lícula The Spanish Earth)

Durant el procés de documentació per a l'elaboració d'aquest text "Art i malaltia", que acompanya l'exposició en línia "Coronavirus, por i valor", a manera de text curatorial que dóna compte del marc teòric de la mateixa, la primera referència de interès localitzada a la xarxa va ser un treball d'Hugo A. Sotomayor Tribín: "Malalties en l'art prehispànic colombià" (1991).

Segons conta la Història, Leonardo va sortir de Milà al perdre el favor dels Medicis, i, havent estat acollit pel rei Francesc I de França, va creuar el continent travessant perills, sortejant als assaltadors de camins (amb el seu salconducte personal i intransferible: la Mona Lisa, pintada en una taula amb olis pigmentats ―la majoria dels seus companys de professió seguien pintant al tremp o al fresc―)

Què es pot fer en el camp de l'art ―un sector tan atent a les preocupacions i els interessos de les persones― quan estem immersos en un procés de canvi tan profund com el que representa la introducció de internet? [Només comparable al que va suposar la invenció de la impremta fa 500 anys].

Joan Gómez Alemany, que té 29 anys, procedeix d'una formació inicial en música, que després s'ha mogut cap a les arts visuals buscant amb afany la transdisciplinarietat. Es mou amb desimboltura en una àmplia gamma d'ocres, i la seua música/art sonor busca, com diu ell, estar al mateix nivell que les imatges, en aquest sentit, ni es busca fer-la passar desapercebuda, inexistent, segons l'ideal modern, ni atorgar-li un protagonisme propi autònom, sinó que, utilitzant les seues paraules, es tracta de: "un treball que vol veure els sons, de la mateixa manera que s'escolten les imatges".

¿L'objecte artístic mostra una imatge o acciona una imatge en el nostre interior? En el cas del treball de Beatriz Millón "La despulla il·lumina les nostres ciutats" és difícil de distingir, perquè es tracta de pura llum, elèctrica, enlluernadora. Es barregen els centelleigs de les llums amb les imatges que aquest enlluernament activa.